Entrevista a Pere Casaldàliga
feta per Paulo Gabriel
EL CAP I EL COR PODEN CAMINAR MOLT, ENCARA QUE SIGUI AMB BENGALA
Pere Casaldàliga, 82 anys, bisbe emèrit de la Prelatura de São Félix do Araguaia, MT, missioner claretià, ha estat 43 anys el primer bisbe d’aquesta Prelatura. Avui, gran i malalt, acostuma a dir “ara estic acaronant la mandra i l’esperança”. Pràcticament no es mou de São Félix per causa de la malaltia de Parkinson. Viu rebent persones de les més variades condicions, creences i ideologies; llegint molt, responent cartes i missatges, resant i celebrant amb la comunitat. Sempre acollidor i amb bon humor, la seva presència continua animant la “caminhada” d’una Església compromesa amb les causes majors de la justícia i de la pau, de la problemàtica indígena, de les lluites per la terra, de defensa del medi ambient i de la solidaritat.
Paulo Gabriel: El dia 16 de febrer vas complir 82 anys. Envellir, què és?...
Pere Casaldàliga: En primer lloc, consti que la vellesa no és la millor edat, com es diu una mica frívolament; És l’última, això si. Envellir pot ser de moltes maneres. Infeliçment també depèn en gran part de la situació social de la persona vell o vella (i dic “vell o vella”, perquè em sembla més natural). Així per a tots i totes envellir és anar perdent energies, flexibilitat, de vegades el bon humor, disponibilitat. “Cavall vell” com dic jo; Un camperol em va replicar: “cavalo velho, pasto novo”. I jo afegeixo: “a prop de casa”. Avui en els dos móns , el Primer i el Tercer, es viu amb freqüència la vellesa en solitud; en la pobresa, fins i tot amb un tractament de luxe, però lluny, que no incomodi. Hi ha moltes residències de diverses categories, però sense escalfor, en la fredor, en l’oblit real.
Paulo Gabriel: Fa uns 20 anys, que pateixes de Parkinson. Sols dir: “Germà Parkinson”. Què significa això?
Pere Casaldàliga: Bé, a vegades el Parkinson, més que germà, és un cosí de lluny. Però he de dir amb sinceritat que, davant de tanta vellesa malalta, matxucada, el meu Parkinson és molt comprensiu. No tinc dolor, no estic impossibilitat. Ara bé, evidentment, se sent el Parkinson com una maregassa que s’apodera de l’organisme, de certes funcions vitals. A mi, per exemple, m’agradava molt caminar, ara estic limitat a l’espai de la casa, i tinc veritable enyorança de les muntanyes, de les caminades, de certes trobades...
Seria molt ingrat si no reconegués l’atenció carinyosa amb la qual m’acompanya el poble, els companys i companyes de la comunitat, persones solidàries de Brasil, del món. Puc resar, llegir, atendre visites, veure alguns vídeos, compartir inquietuds i esperances. Així, en resumides comptes, la meva vellesa, per a mi, és la millor edat: ja que no en tinc cap altra.
Diuen que els vells, com que no podem pecar, ens dediquem a donar consells. Per a mi mateix em primer lloc i per a tots i totes , vells i joves, el desafiament és la convivència, una convivència en el respecte, en l’estimació, en el carinyo. Sempre i cada vegada més en aquesta autèntica fe cristiana que és: la confiança en el Déu de la Vida, el compartir diàriament el Misteri Pasqual, la comunió amb les grans causes del Regne, a l’Església i a la Societat, i en els diferents móns enllà. El cap i el cor poden caminar molt, encara que sigui amb bengala.
Paulo Gabriel: I la mort ?
Pere Casaldàliga: La mort és el final de la vida temporal. És el pas cap a l’eternitat, un traspàs pasqual. Sempre en la vida. Un gran escriptor amic, Llorenç Gomis, va publicar les seves memòries amb aquest títol: “Una temporada a la Terra”. Jo dic sempre que la nostra alternativa és: vius mortalment o ja vius ressuscitat. La mort em mereix molt respecte: Por, em sembla que no. Tinc un poema que diu: “...I arribaré amb esglai de veure que vaig caminar tota la vida a la palma de la Teva Ma”.
Paulo Gabriel: El dia 24 de març es compleixen 30 anys del martiri de Don Romero. Has escrit un missatge per aquesta data. Està viu Sant Romero de la Nostra Amèrica?
Pere Casaldàliga: A la Nostra Amèrica i al Món. És un sant universal, dels catòlics, dels evangèlics, i fins i tot dels ateus, per la seva espiritualitat integral, per la seva santedat mística i política, per haver donat la vida en la seva opció pels pobres i per enfrontar-se profèticament als poderosos dels diners, de la prepotència, de les armes. Ell va prometre: “Si em maten ressuscitaré en el poble de El Salvador”. Està ressuscitant, essent pasqua en la Pasqua, profeta universal.